Rita Barberá, quan la desmesura porta a l’autodestrucció
Perfil Biogràfic de qui va ser batllessa de València durant vint-i-quatre anys
Aquesta podria ser una bona manera de resumir la vida de Rita Barberà. La vida política i la vida privada perquè tot va junt. Perquè ella ha jugat sempre a confondre els dos àmbits. Per exemple, el Lancia que Rita tenia abans de ser batlessa, va passar 23 anys arreplegant pols al pàrking dels baixos de l’ajuntament. Com si hagués entrat amb el seu cotxe a l’edifici i ja n’hagués eixit amb el vehicle oficial. Rita Barberà va saber jugar molt bé a això. Ella era València i València era ella. ‘Que bonita està valencia’ és una frase que va fer fortuna, que molts columnistes van utilitzar per a llançar-li floretes. I il·lustraven la frase amb la València de postal, la València de la Ciutat de les Arts i les Ciències, o la de la platja sorolliana, o la de les Falles de Sant Josep. La ‘València Bonita’.
‘Qué bonita está valencia’
I tot això ocorria a pesar que la seua relació amb els mitjans de comunicació, tot i que ella era periodista, mai va ser bona. Va concedir molt poques entrevistes i tampoc no era amiga de les rodes de premsa. Les seues respostes sempre eren aspres i tallants. Però el ‘qué bonita està valencia’. Ha funcionat. Fins que va deixar de fer-ho. Fins que els mateixos mitjans que li regalaven les oïdes amb tot tipus de floretes van començar a acarnissar-se amb ella. Fins que els seus amics polítics com Alfonso Grau o Maria José Alcón, li van girar la cara. Fins que va haver de donar-se de baixa del Partit Popular que ajudar a néixer i a créixer.
Rita Barberà era Rita. Sense cognoms, com els grans personatges de la història. I Rita era la batlessa. La batlessa d’Espanya.
Durant els 19 dies de les mascletades de les Falles, el balcó de l’ajuntament es convertia en el termòmetre de l’actualitat política espanyola. Sempre estava de gom a gom, però només hi pujava qui Rita volia. I si Rita volia, fins i tot els presidents del govern Aznar o Rajoy botaven al ritme de qualsevol música patxanguera. Eren els dies pólvora i vots balquena. En els últims anys, però, el balcó va ser el lloc on Rita perdia els nervis quan, en acabar la mascletada, s’hi manifestaven diferents col·lectius en l’anomenada ‘intifalla’. Cada dia un grup: els estudiants contra la LOGSE, els membres de la plataforma contra els desnonaments, Salvem el Cabanyal, les víctimes de l’accident del metro, els extreballadors d’RTVV… xiulaven i increpaven l’alcaldessa que, des de dalt, i amb el somriure còmplice de tota la Cort d’Honor, els feia gestos obscens i continuava botant i ballant en aquell balcó cuirassat.
La piconadora
Rita era la política que governava amb mà de ferro, que feia callar qualsevol intent de crítica amb un exabrupte. També és la de la piconadora. Durant la seua legislatura el ciment va engolir milers d’hectàries de l’horta que rodeja la ciutat. I el ciment i els contenidors van desallotjar els veïns de la Punta, que era verda. I és, però, la política que no va poder veure acabat el seu somni d’assolar el Cabanyal, el barri mariner amb un tramat urbà característic, que va ser poble abans de ser annexionat a la ciutat. Era el seu somni. Casetes adossades davant la mar. Totes iguals. Noves i cares, enlloc de les velles cases dels pescadors. Per a construir una altra postal. Per a poder dir, encara amb més propietat, ‘que bonita està valencia’. Durant dècades els veïns mobilitzats i els tribunals li ho van impedir. Ella els castigava en forma, per exemple, de denegació de llicències per a rehabilitar els habitatges. La contumàcia de col·lectius com Salvem el Cabanyal o Salvem el Botànic la treien de punt i ella en feia befa i es referia a ells com “els salvem’. Tots dins el mateix sac. Com tot el que li feia nosa.
La batlessa d’Espanya
La Rita de les mil cares, la batlessa d’Espanya, el suport de Mariano Rajoy en els temps difícils, es posava la mantellina quan el Papa venia a Valencia; es fotografiava en un descapotable blau al costat de Bernie Ecclestone, l’amo de la fórmula ú; s’esgargamellava en els mítings per cridar, per exemple, ‘Zapatero, multiplicate por cero’; feia la reverència més sentida als reis d’Espanya o exhibia un somriure còmplice al costat del gendre reial Iñaki Urdangarín. I cantava a cor que vols l’himne que ofrena glòries a Espanya…
Rita Barberà no era populista, era el populisme. Era la reina dels mercats municipals, dels centres de majors, de les falles de Sant Josep.
El ‘caloret’ i la decadència
Tot i el seu origen i els seus cognoms, Barberà Nolla, no va fer mai cap esforç per parlar català i quan ho provava era de manera folklòrica i li eixien engendres com el conegut episodi del ‘caloret’ en la ‘cirda’ fallera del 2015. El seu últim any com a alcaldessa. Va caure el mite. La política rocosa es desfeia en mil bromes i memes virals, i vídeos burlescos, i imitacions grolleres.
El ‘caloret’ feia gràcia. O no. Aquell va ser el símptoma clar d’una dona en plena decadència. Política. I personal, perquè, tot anava plegat. Protocolàriament, la ‘crida’ es fa el primer diumenge de febrer i poques setmanes després de l’episodi del ‘caloret’ començava una campanya electoral em què Rita ja no era la reina dels mercats. Continuava visitant-ne algun, però tant els venedors com el públic començaven a demostrar el seu cansament cap aquella figura que ja no era inexpugnable. Primer va ser un venedor de formatges del mercat del Cabanayal que no li va voler donar la mà, després van ser uns joves que la van escridassar. Ja no li reien les gràcies. El seu equip de comunicació treballava per tapar la fuita, però la riuada s’havia desbocat. El nom de Rita Barberà ja havia aparegut lligat al cas Nóos, per exemple. I a Gürtel. I a Emarsa. I a la Fórmula 1. Els excessos i sobrecostos de Calatrava. I més tard van venir el cas Taula i el cas ‘pitufeo’. El Partit Popular navegava per unes aigües tan tèrboles que era impossible que ella no tinguera les mans brutes. Els valencians sabien que considerava normal que algú li regalara una bossa, o vàries, de Louis Vuiton. Per acabar-ho d’adobar, el mes de maig d’aquell 2015 infernal per a Barberà, Compromís va destapar el cas RitaLeaks, tot un munt de documents i factures que demostraven unes despeses elevadíssimes a càrrec de l’ajuntament. Eren tiquets de productes d’ús personal, de representació, de viatges, d’estades en hotels, de lloguer de cotxes amb xofer…
Ella, tan poc amiga de les rodes de premsa, va haver de comparèixer a negar-ho tot. Com negava Gürtel. Com negava Nóos. Com va negar, dilluns passat, davant el jutge del Tribunal Suprem, que ella sabera res del finançament irregular de les campanyes electorals que li permetien engreixar mes i més les seues majories absolutes. És el cas del ‘pitufeo’. Donacions legals de mil euros a canvi de dos bitllets negres de 500. Ella només treballava per guanyar les eleccions, va dir, tot i que va admetre haver donat els mil euros.
‘Qué hostia qué hostia’
Les últimes eleccions, les del 2015, no les va guanyar. El Partit Popular va ser el més votat, és cert, però molt lluny de la majoria absoluta. I la nit del 25 de maig, la Rita inexpugnable va tornar a ser la de les frases que es fan meme. I en va amollar una altra. Aferrada al coll de Serafín Castellano, un exconseller del PP, imputat, també, va dir allò de ‘que hostia, que hostia’. Era a la seu del PP de València. Alberto Fabra ja havia eixit a assumir la derrota. Ella, també. Amb un vestit de pantaló i brusa roig, i jaqueta llarga de color crema. ‘Que hostia, que hostia’.
Ni tan sols va arreplegar l’acta de regidora. No va assistir a la proclamació de Joan Ribó, un roig catalanista, segons la seua nomenclatura, com a batle i per tant, no hi ha la fotografia de Rita traspassant la vara a Ribó.
El Tribunal Suprem
El PP no la va abandonar i les Corts Valencianes la van nomenar senadora, i per tant, mantenia el privilegi de l’aforament. El que semblava que havia de ser una vida plàcida, una mena de retir daurat per a ella, no ho ha estat en absolut. Quan el Suprem va decidir investigar-la per allò del ‘pitufeig’, ella ho va negar tot. Molts dels seus companys de partit ja no li reien les gràcies i la van pressionar per terra, mar i aire perquè deixara l’escó. No ho va fer. Va demanar la baixa de militància, ella que tenia el carnet número 3 del PP i va quedar adscrita al grup mixt. Aforada, encara.
El que ha vingut després ja se sap: anades i vingudes en AVE a Madrid, entrades i eixides de sa casa al Parterre de València, absències, silencis. I algunes fotografies on ja es podia apreciar la decadència, també física de Rita Barberà.
Els excessos
Rita, l’animal polític, la populista, és també la Rita dels excessos. I tot són excessos en la seua carrera política. Va ser batlessa de València durant 24 anys, entre el 1991 i el 2015. Amb unes majories absolutes, excepte en les primeres en que no va ser la més votada, aclaparadores. Excessives, com els bots i els crits que feia per celebrar-les. També va ser durant 33 anys diputada a les Corts Valencianes. Primer amb Aliança Popular i després amb el Partit Popular. Ella va ser, per exemple, una dels quatre parlamentaris que l’any 1984 va votar a favor de la creació de Radiotelevisió Valenciana i en novembre del 2013, va votar a favor d’extingir-la. Es va queixar que a ella mai la treien per la tele.
La notícia de la seua mort tampoc no la contarà avui Canal 9, però sí per tots els mitjans que des de primera hora fan guàrdia a l’hotel de cinc estrelles de Madrid, a prop del Congrés, on ha traspassat, d’un infart, aquesta matinada.
Comentarios